Falando no deserto

Per fi he començat el Purgatori de Mira. Com sé com va aixó, i sé que desp´rés se m’obliden les coses i em fa gossera pensar i repensar, aniré comentant a poc a poc el llibre, al mateix temps que sempre està present la Divina Comèdia de Dant. (Per cert, ahir vaig vore a la biblioteca la versió del mateix Mira. Algú sap que etiqueta s’ha de arrancar per a que no pite al eixir?)

Primer que res, el concepte: un altra deconstrucció, com el Ulises de Joyce i el Doktor Faustus de Thomas Mann. Destilar, com diu Carles, treure allò universal de les petites circumpstàncies coiunturals, re-elaborar l’univers. Per aixó em vaig il·lusionar tant en trobar aquesta novel·la, perque pense que no hi ha un llibre tan complet com la ‘Divina Comèdia’, i com ja havia dit altres voltes, hem preocupava la circumpstància de ue tots els impertaius morals (catègorics, si volem) desapareguèren després de mort Deu.

Per aquesta orfandat espiritual en la que ens trobem, sense Deu, és lògic que Mira haja triat per a la seua deconstrucció el Purgatori. Aquest és el llibre més humà de la Comèdia, on hi ha temps, hi ha moviment. El Purgatori és l’únic espai que no és etern, dins del univers dantesc. El Paradís, com a regne celestial; i l’Infern, com a càstig sempitern per als condemnats, romandran sempre mentre existisca Deu. El Purgatori, era concebit només com un lloc de transició, on les ànimes havien de passar cert temps abans de ser prou belles i bones com per a accedir a Deu. Per tant, el moviment, les ànimes es troben en un procés de canvi i evolució, el mateix Dant i Virgili estàn pujant el puig del Purgatori, fins arribar al cel. El Purgatori és el regne més semblant a la vida, al món. És el regne on l´home pot fer, no és només un ens pasiu salvat o condemnat.

I al obrir el llibre veiem la cita inicial:

Lo mondo è ben cosí tutto diserto / d’ogne virtute, come tu mi sone, / e di malizia gràvido e coverto; / ma priego che m’addite la cagione, / si ch’i’ la veggia e ch’i’ la mostri altrui; / ché nel cielo uno, e un qua giù la pone.

És cert que el món ara ha quedat desert / de qualsevol virtut, com tu m’has dit, / i carregat i cobert de malícia; / però et pregue que m’indiques la causa, / perquè la veja jo i la mostre als altres, / que uns diuen que és al cel i altres que a baix.*

* Quina és la causa d’aquesta decadència moral? Algun designi celestial, conjunció dels planetes o cosa semblant, o la mateixa corrupció del món? [Nota de J.F. Mira sobre la seua traducció]

Com vèiem, el dubte que intenta actualitzar Mira al seu Purgatori, és el dilema del “lliure arbitri”, contra el determinisme. Si ara hem quedat que sóm completament lliures de fer el que vullgam, per què m’hauria de comportar bé? Més si som conscients de l’analisis de la culpa i la moral cristiana que ha fet Nietzsche. És la questió de la responsabilitat personal, on la moral s’adequa als fins que calguen.

El que es tractarà d’ilustrar al seu llibre, crec, és qu hi ha certs fins últims que sempre romandràn, amb Déu o sense Déu, i que aquest camí de salvació espiritual es posa en risc per culpa de les “coses creades”, les distorsions, el fuego fatuo al borde del camino.

Per exemplificar aixó, el tal Marc del cant XVI del Purgatori parla del Papa Bonifaci VIII, l’enèmic de Dante. Aquest Papa, exemple del mal exemple, pot rumiar (coneix la fe, en simbologia judeo-cristiana) ma non ha l’unghie fesse ( no te l’ungla partida, símbol del que distingix el bé i el mal, obra d’accord a la moral).

Aquest és, en teoria (ja dic que només acabe de començar), el simptoma del nostre món malalt. La llibertat, sense responsabilitat, és causa de la nostra corrupció.

Trackback URI | Comentarios RSS