Falando no deserto

La fidelitat textual:

Vull dir la fidelitat als significant en compte de intentar anar un poc més lluny en la deconstrucció i arribar al significat profund, per a després tornar a construir un altre significant que siga ara més fidel al mateix significat.

Cal recordar que l’actitud front a aquests dos llibres, que hem superen de lluny, serà sempre de crítica comprensiva o analítica. No tractaré mai de dir “Ahí t’has equivocat, millor hauries de haver fet allò altre”. En compte d’això, quan no m’agrade alguna cosa, l’actitud serà: “No m’agrada perquè no el comprenc, Per què ha fet allò que no comprenc?”. I tractaré de buscar respostes.

Sobre el tema en qüestió vaig parlar (o divagar més bé) a un altre comentari d’aquest blog: “Sobre la imposibilidad de la obra de arte como soporte material de una idea”. Havia dit que un significant cal ser actualitzat per que continue significant el mateix al llarg del temps. Al menys aixó pensava quan el vaig escriure. Ara hem pregunte si serà igual sempre, amb el clàssics també… I hem pregunte si serà així perque veig com Mira repetix sense complexos els mateixos símbols, de vegades quasi parafrasejant. Tot es sembla (aparentment) massa a l’original:

Només eixir de la cartoixa, el xofer guineà es lliga un jonc a la cintura, i després renta la cara de salvador bruta de cendra. Concatenació d’esdeveniments exactament paral·lels als de Dant a la platja del Purgatori. Hem vist els significants, veiem els significats.

El jonc, flexible, és símbol de la humilitat del home, que tolera una i altra volta les empentes de les onades (els “cops de la vida”), sense l’arrogància que suposaria intentar sobreposar-se, sense la vanitat de creure’s amb la capacitat de romandre. Tot i així, aquest símbol sembla molt més natural a Dant, especialment pel fet de que se’l lligue a la cintura: diuen les notes que Dant va portar el cordó franciscà com a emblema de pietat, signe de distinció, tot i que no estava realment vinculat a l’ordre i no abraçava els seus vots d’obediència, castedat, pobresa. Es a dir, en vida el cinturó de Dant va ser emblema de vanitat, ara, al Purgatori, en lloc del cordó franciscà es lliga el jonc humil assumint la seua condició d’humà pecador, començant la seua redempció. I jo pense… no hi havia cap forma de manifestar exactament lo mateix (el inici del viatge de Salvador, que renuncia a les seus anteriors creences d’humà arrogant per capbussar-se en una nova visió de l’home) amb un nou símbol? Realment continua siguent aquest el millor símbol?

També cal dir que la natura no ha mudat en aquests set segles, i si ja no veiem joncs no és per que s’hajen extingit, sinó perquè els hem fet fora del nostre entorn. D’acord. Però ja no hi ha joncs al nostre voltant, és més difícil l’associació mental. Té por de trastocar un símbol que ha esdevingut sagrat? No, no és només pel jonc, passa el mateix amb el gest de rentar la cara (de la cendra dels inferns) o altres passatges, com aquest:

Purgatori de Mira, pag 31:

…i aparegueren els caps de dos o tres xiquetes vestides de fallera o valenciana, van mirar com si dubtaren abans de decidir-se a entrar i després, com ovelletes que ixen del corral, primer una després dos després tres i després totes seguint la primera,…

Purgatori de Dant, III, 79

Comme la pecorelle escon del chiuso

a una, a due, a tre, e l’altra stanno

timidette atterrando l’occhio e ‘l muso;

e ciò che fa la prima, e l’altre fanno,…

Potser siga com un giny còmplice per als que seguixen la evolució paral·lela de les dos novel·les. Però em sembla un poc fluix, o un poc abusiu si l’està fent només per mantindre la coherència en l’estructura. No crec que siga això.

Més bé vull pensar que són els símbols els que son eterns, es a dir, separa en la seua novel·la allò transitori d’allò etern, i si em sembla abusiu es perquè la comèdia es principal i quasi essencialment eternitat. Quin sentit aleshores fer això? Actualitzar una novel·la eterna? La mort de Déu, ja ho hem dit. I per això crec rellevant parlar de la nova idea de Déu en aquest nou Purgatori.

Per cert, algun desaprensiu se m’ha anticipat i ha furtat de la biblioteca de la universitat la edició de la “Divina Comèdia” traduïda per Mira. Potser és un càstig diví per haver pensat jo en furtar-la, l’altre dia. Potser ara està en Australia amb els Ptolomeus de la biblioteca Nacional… Però este és un altre tema del que parlaré també, el paral·lelisme pena – penitència en Dant i en Mira. Per què, si ja no hi ha Déu, qui ens va a castigar sinó nosaltres mateixos? La pena està implícita al pecat? Només és pecat el que té pena? Ja parlarem…

Trackback URI | Comentarios RSS