Ene 14 2008
de les distorsions
Unes línies que es pensaren al autobus Reus-València. No pensava afegir-les, però venen al cas després dels comentaris que he llegit.
Frankfurt 2007: Anex I
Quan és la sublimitat el que es cerca, per tal d’aconseguir calmar definitivament aquesta inquietud humana que ens acompanya necessariament en tant que ho som, és freqüent la presència de forces de distorsió que compliquen la tasca. I això, un cop més, es deu al caràcter incomplet del esser humà, criatura de merda:
Ens cal menjar, i per tant, inventem tot un sistema de producció de matèries amb les quals nodrir-nos en última instància, milers de petits objectes que intercanviar per poder finalment satisfer les necessitats més bàsiques.
Ens cal organitzar-nos per a produir col·lectivament i repartir després el que hem obtingut, i per tant, ens jerarquitzem i creem un sistema anomenat polític.
Ens cal fer perdurable i estable aquest sistema, i per tant, fabriquem milers d’imatges sovint místiques que ens donen una visió del mon i de nosaltres que ens sembla lògica i així acceptem el que ens va venint.
Aquest seria, a primer cop d’ull, només un esborrall del que serien les necessitats socials bàsiques causa de les macroestructures que regeixen la estàtica i la dinàmica del nostre món humà. Ara bé, són exclusivament necessitats immediates, les necessitats que hem de satisfer ací i ara per tal de sobreviure. Serien, només, mitjans, si així ens entenem millor. I quan es fa literatura buscant esser sublim, un home, un cos feble físic i blan, quan es busca l’art per esdevenir sublim, l’home és Déu. Crea un univers nou i allí és l’ordre. El món esdevé només la terra i els arrels, no deixa de importar, però no ha de ser un límit. Mai la realitat un àncora.
Per això és perillós quan aquesta sublimació s’oblida i els mitjans esdevenen fins:
La literatura esdevé una industria com moltes altres (especialment el cinema) del que menja molta gent. Això va ser un poc Frankfurt. Tot allò del aeroport i els executius, la idea dels best-sellers i la mass culture, els premis literaris que no poden quedar deserts perquè “si no què anem a vendre?”, i alguns comencen a sospitar que potser tot açò no es més que un spot molt elaborat…
Més complicat és quan la distorsió ens ve del costat polític. En aquest punt intervé la idea de “La Nació”, com a un ens construït basat en lligams emocionals tan febles com una literatura comuna o una selecció de futbol. La Nació com a vincle, com la xarxa que ens uneix i dona sentit a la formació d’un Estat, la Nació com el cercat, la “comunitat”, que de moment es sustenta més en el que ens diferència dels altres que tenim en comú. De moment, “nosaltres” requereix “els altres”. - Per això es comenta sovint a la cafeteria de la facultat que no podrem parlar de “comunitat mundial” fins que apareguen els marcians. - En aquest punt és on es comença a entendre tota la polèmica dels escriptors en català o en castellà, i què feia el Carod Rovira passejant-se pels stands?
Sí, també amb finalitats polítiques pot ser utilitzada la literatura, i una cossa no pot ser utilitzada sense deformar-se. Per això pobre Verdi, pobre Lampedusa. Joan Maragall o Espriu, Joan Marsé.
I això ens referíem al parlar dels sistemes de legitimació i les cosmovisions ideològiques. D’això sap molt l’església i Will Smith (pel·lícules tan criminalment ideològiques que ni m’he pres la molèstia d’analitzar-les, En busca de la felicidad, Soy leyenda, potser un dia tinga ganes) i també Fritz Lang i Thea von Harbou. Vaig començar a parlar de Frankfurt mirant la Catedral, la imatge enlluernadora del sol a través de les vidrieres. Tota la pintura barroca, l’èxtasi de Santa Teresa, la música de Messien.
Per últim, quan he llegit el comentari dels “llobies culturals” i la vanitat dels escriptors, he pensat que també seria aquesta un altra distorsió, més complexa i més profunda, en la que en un principi no havia pensat. Des d’un anàlisi sociològic (excloent la questió psicològica del narcisisme) entraríem ací en un nou camp de lluita, un altra arena de combat. Es podria parlar del camp artístic com un subcamp acotat dins del camp cultural, on també els diferents agents lluiten en permanent conflicte tractant de fer-se amb un lloc de poder. Potser per això continuen barallant-se per premis com el Planeta tot i que ja a penes ningú s’ho acaba de creure. (Ací és interessant La educación sentimental, de Flaubert; i la lectura que es fa d’aquest a Las Reglas del Arte, de Piere Bourdieu.)
En tot cas, potser les distorsions del art siguen inevitables, o fins i tot necessàries per a que tot l’entramat material que el dona suport persistisca. El secret, d’haver secret, seria descobrir i desemmascarar totes aquestes molèsties, per tal d’ignorar-les i que l’art mantinga tot el seu potencial com a instrument d’emancipació intel·lectual del home. Cal esser molt conscient a cada pas que es dona.
